19.30 Entrada de l'estadi. L'afició blaugrana s'aglomera a la porta del lloc reservat per a l'afició de l'equip rival, fem cua vigilats de prop per la policia española "i si tots animen guanyarem, es el millor que hi ha, el club que porto al cor,…"
20.00. Després de la inspecció rutinària de la meva motxilla, estic dins de l'estadi. Em poso l'estelada a l'esquena. Del no-res sorgeixen tres (corpulents) membres de l'equip de seguretat i intenten arrebatármela a estirades. Em resisteixo, però no tinc opció. La força i el poder enfront de la raó i el diàleg. "Por qué? La ley del deporte. Pues la guardo en la mochila. No es posible, hemos de requisarla, ya tenemos un montón de esas estaladas" Finalment em dono per vençut i la dono, arrencant la ferma promesa que me la retornaran en acabar el partit. A España el concepte de llibertat d'expressió està tan arrelat com els països del Magreb o Aràbia governats per amics i col.legues del Rey de España.
Entro a la grada culer, plena a bessar de gent, i envoltada per una fina xarxa "Para qué es la red? Para protección. Para que no lancemos objetos? No para que no os los lancen a vosotros"
20.35. Sona l'himne del Real Madrid. "Noble y bélico adalid, caballero del honor. A triunfar en buena lid. Las mocitas madrileñas van alegres y risueñas. Enemigo en la contienda, cuando pierde da la mano...Hala Madrid!" L'estadi ple de de banderes españolas (saben que som de països diferents) Es desplega una enorme pancarta: "Vivimos por ti, vence por nosotros"
A la gespa, el toc, la classe i intel.ligència de Xavi i Sergi, enfront del joc "viril" dels Ramos, Alonsos, Arbeloas, Marcelos, i Pepe! Veient jugar a aquest últim qualsevol dedueix immediatament que és brasiler, el seu joc tan calcat al de Romário o Ronaldo. L'àrbitre, no sense cert esforç, es decideix per defensar el futbol de classe davant del joc destructiu i violent. I la guinda la posa el de sempre, evitant les "entrades"de tots els jugadors blancs la posa suaument al fons de la xarxa.
L'eufòria. A los gritos de Visca el Barça i Visca Catalunya, la afición blanca responde cantando el y Viva España…
Finalitza el partit, la policia española, amb cares de pocs amics ens reté durant quaranta minuts. Una empenta i "payaso, atrevete a tocarme", és la resposta a les peticions de poder sortir. No hi ha distincions, un aficionat ja gran pateix amb estoïcisme recolzat en el seu fill que intenta sense aconseguir-ho que els deixin passar.
Per fi sortim i puc recuperar l'estelada
Després d'aquesta experiència, ara sé que el Real Madrid, sí que és més que un club.
